Al bell mig de la sala el príncep veu el cos de la noia, que dorm sobre una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors.
Descavalca amb rapidesa i se li agenolla al costat. Li agafa una mà. La té freda. I la cara blanca, com la d’ una morta. I els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el príncep la besa dolçament. Sap que aquest és el petó que l’ ha de retornar al a vida , el petó que la princesa ha esperat des que la maledicció d’una bruixa la va deixar adormida. El príncep enretira el cap per contemplar-la quan alci les parpelles i obri aquests ulls tan grans i ametllats.Però la noia continua adormida. Potser, pensa el príncep, l’ ha besat massa fluix. Torna a abaixar el cap i la besa novament, aquesta vegada amb un mica més vigoria. La princesa, però, no es desperta. El príncep insisteix. [...]
Les coses havien d’ anar d’ una altra manera. Ell havia de besar-la i ella havia de despertar-se. Ja fa un quart que ho intenta i els llavis de tots dos han anat inflant-se, de tan ardents com són els petons.[...]Decebut, el príncep acaba, s’enretira, reposa el cap sobre el pit de la noia. [...]
Es passa així tota la nit, tornant-hi cada vegada amb la convicció que més tard o més d’ hora es despertarà, però és ell qui, a trenc d’ alba, fatigat, s’ adorm abraçat al cos d’ ella. Pocs minuts després la noia es desvetlla, el contempla un instant –tan guapo-, n’ aparta el braç i s’aixeca desconcertada. ¿De quin somni surt, quant de temps fa que va tancar els ulls? Li costa molt recordar res, i a poc a poc s’ allunya. El príncep dorm profundament, sense saber que a ell no vindrà mai ningú a despertar-lo.
(És un dels contes (es titula “una nit”) que més em va agradar de l’últim llibre de Quim Monzó (Mil cretins). No està tot el relat, entre mig passen coses per si us el voleu llegir.)
