Que soni la música!

Fa dos dies va ser un dia especial perquè era Santa Cecília, la patrona dels músics, dels qui ho intentem ser i en definitiva dels qui estimem aquest art. No es fan tants actes com el 21 de juny però tot i això cal tenir aquest dia present.

La vida és tota ella una melodia que l'anem composant dia a dia afegint-li poc a poc els ritmes, els contrapunts o les alteracions que fa que el final quedi una cançó diferent a totes, la nostra.

Que sta. Cecília ens protegeixi i que faci que mai deixin de sonar notes en aquest món on cada cop hi ha més soroll.

Felicitats!

Ahir va ser un gran dia perquè vam poder celebrar amb l'esplai els 50 anys. No els fèiem nosaltres sinó el MCEC (Moviment de Centres d'Esplais Cristians) i no estàvem sols ja que hi havien unes 3.000 persones més. El dia no estava escollit a l'atzar perquè a la vegada, la festa, servia per celebrar i recordar els drets dels infants (que es commemoren el dia 20 de novembre.)

Vam poder veure petits, mitjans i grans amb moltes ganes de passar-s'ho bé, però també a molts monitors que com nosaltres passen tots els dissabtes, alguns caps de setmana i moltes estones pensant i preparant activitats i colònies.

Un dels moments que més em va impressionar va ser quan des de l'escenari una de les autoritats (no recordo quina) o potser el presentador (bé, realment no importa qui ho va dir) va cridar: Un altre món és possible! I vosaltres podreu aconseguir-ho! Un esclat de crits i aplaudiments van sorgir des de les butaques de l'auditori.

El més important és que molts ens ho creiem i tot. I per molts anys.

Firetes i firaires

Els Mediterranis no seríem res sense les festes que ens van modulant el calendari. Ara per exemple els de la ciutat estem amb la fira de novembre i, encara que tothom digui que és el mateix cada any, això alegra una mica aquest fred que comença a arribar, perquè al final tots acabem passant per allà.

Quan l'altre dia passejava entre aquestes paradetes em veia com un personatge del segle XIV. Firaires anunciant els seus productes i fent demostracions, uns pallassos repartint papers, uns altres tallant trossos de formatge per captar clients, espectacles per amenitzar la festa... L'única diferència és que ara porten micròfons, hi ha llum elèctrica i la rambla està plena de cotxes.

A vegades...

A vegades tenim un gran forat negre al costat i no el veiem.

A vegades pequem d'ingenus.

A vegades no pensem en les conseqüències.

A vegades no fem cas als altres.

A vegades ens tirem a la piscina sense saber si hi haurà aigua.

A vegades tanquem els ulls i acceptem.

A vegades no sabem com afrontar el que ve.

A vegades tinc por del futur.... i això em preocupa.

ànims valents!

Tan de bo poguéssim ser Enees el pietós o Ulisses que no tenen mai por de res!

Ulisses i Enees tenen molt pocs moments de feblesa al llarg de la història i si en tenen es recuperen de seguida i res no els impedeix continuar. Per exemple quan Ulisses es veu obligat per Circe a baixar a l'hades té un moment d'incertesa però en un instant el supera i fins i tot és capaç d'esperonar els seus companys a que el segueixin.

Quan els humans tenim por la primera reacció és amagar el cap sota l'ala. Fantàstic seria omplir-nos d'energia, escoltar els nostres punts cardinals, i tirar endavant... però som massa febles.

Quan rellegeixo l'Eneida o l'Odissea envejo aquests personatges... m'agradaria assemblar-me a ells.

-Tu no cedeixis davant les desgràcies, sinó al contrari, afronta-les amb més audàcia, segons que t'ho permeti la teva fortuna.

Virgili, L'Eneida, editorial Empúries, pàg. 195