FELIÇ 2010!!!!!!!!!!

Porto uns dies pensant com podria definir l’any que ara s’escola entre els dits com si fos un rellotge de sorra. Només he trobat algunes paraules que servirien com a resum d’aquest 2009: muntanya russa; extrems i pols oposats.

Hi ha hagut moments de tots els adjectius possibles: sorprenents, insospitats, tensos, divertits, farranderos, il•lusionadors, de confiança, cansats, parisencs, aventurers, romàntics, avorrits, televisius, telefònics, estudiantils, colonials, familiars, musicals, vimbodiencs, teatrals, germanganitzats, excursionistes, madrilenys, humanistes, invisibles, treballadors, innovadors, fantàstics...

Tan per bo com per dolent no hauria estat possible sense vosaltres (substituir vosaltres per persones que hem compartit algun moment dels 365 dies del 2009).

Però tot i que ara ho miro amb nostàlgia no em fa res acabar-lo. Tinc la confiança que el 2010 estarà ple de felicitat, bones sorpreses i alegria. Així que.... FELIÇ 2010 a tots!!!!!!!!!!!!!!!!!

Fragments

- Todos los que tienen una falsa libertad no buscan más que su propia imagen.

Cita d'Enrique Suso al llibre Europa en la edad media de George Duby, Paidós Bolsillo pàg. 121

Sovint no trobem la nostra imatge però, de fet, potser no sabem què és la llibertat ni què hem de fer per trobar-la.

En joc la dignitat de Catalunya

Hi ha alguna cosa que s'està forjant a poc a poc. Des de fa aproximadament 2 anys estan passant petits indicis que al cap dels anys seran analitzats com a precedents del perquè es va demanar la independència de Catalunya.

L'últim element és l'editorial conjunta de 12 diaris del país. Per alguns falta de criteri i poca diferència ideològica entre ells; per altres, ultimàtum per una situació que diuen que està al límit. Sembla que des de fa un temps, veient la falta de lideratge polític, és la pròpia societat que s'organitza per demanar el que creuen que són els seus drets. L'opressió del petit fa sortir el seu enginy i unitat per vèncer el gran Goliat. Per exemple, ara es demanarà que la població respongui a la pregunta si els hi agradaria que Catalunya fos independent. Potser és un fet insignificant dins la història però tot això serveix per anar conscienciant a la gent.


Cal dir, però, que no només serveix la bona voluntat per duu a terme fets. És molt bonic anar a votar un diumenge però: tota aquesta gent que hi anirà estaria d'acord que a la realitat s'aconseguís? Moltes enquestes (de mitjans de comunicació) diuen que no. La resposta que donen és: una cosa és tenir dret i l'altre que hi estigui d'acord amb el resultat... En definitiva diuen que són coses diferents. I no els hi trec la raó. El primer pas ha de ser demanar el dret a decidir però implícitament hauria d'haver el procés d'explicar què s'aconseguiria si això passés. Si no és així, s'està explicant que pensen que mai ho aconseguiran i, com els partits de la selecció catalana de futbol, quedarà en un diumenge de festa i costellada. Un cop més, l'educació ha de ser fonamental per fer el pas.

Tant debò es pogués arribar a l'ideal pensat i, tal com diuen en aquesta editorial, recordem sovint: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.