escolta...

Avui ordenant l'habitació he trobat una fulla amb aquest text.

Les campanes del temple -- d'Anthony de Mello

El temple havia estat sobre una illa, dues milles mar endins. Tenia un miler de campanes. Grans i petites campanes, creades pels millors artesans del món. Quan bufava el vent o refermava la tempesta, totes les campanes del temple repicaven al uníson, produint una simfonia que arrabassava a quants l'escoltaven.

Però, al cap dels segles, la illa s'havia enfonsat en el mar i, amb ella, el temple i les seves campanes. Una antiga tradició afirmava que les campanes seguien repicant sense parar i que qualsevol que escoltés atentament podria sentir-les.

Mogut per aquesta tradició, un jove va recórrer milers de milles, decidit a sentir aquelles campanes. Va estar assegut durant dies a la vora del mar, enfront del lloc en el qual en altre temps s'havia alçat el temple, i va escoltar, i va escoltar amb tota atenció. Però l'única cosa que sentia era el soroll de les ones al trencar contra la vora. Va fer tots els esforços possibles per allunyar de si el soroll de les ones, a fi de poder escoltar les campanes. Però tot va ser en va; el soroll del mar semblava inundar l'univers.

Va persistir en la seva obstinació durant setmanes. Quan li va envair el desànim, va tenir ocasió d'escoltar als savis del llogaret, que parlaven amb unció de la llegenda de les campanes del temple i de qui les havien escoltat i certificaven el fundat de la llegenda. El seu cor cremava en flames a l'escoltar aquelles paraules... per a retornar del desànim quan, després de noves setmanes d'esforç, no va obtenir cap resultat. Per fi, va decidir desistir del seu intent. Tal vegada ell no estava destinat a ser un d'aquells éssers afortunats a qui els era donat escoltar les campanes. O tal vegada no fos certa la llegenda. Tornaria a casa seva i reconeixeria el seu fracàs. Era el seu últim dia en el lloc i va decidir acudir per última vegada al seu observatori, per a dir adéu al mar, al cel, al vent i als cocoters. Es va estirar en la sorra, contemplant el cel i escoltant el so del mar. Aquell dia no va oposar resistència a aquest so, sinó que, per contra, es va lliurar a ell i va descobrir que el bramat de les ones era un so realment dolç i agradable. Aviat va quedar tan embadalit d’aquell so que tot just era conscient de si mateix. Tan profund era el silenci que es produïa en el seu cor...

I enmig d'aquell silenci ho va sentir! El toc d'una campaneta, seguit per una altra, i altra, i altra, ... I de seguida totes i cadascuna de les mil campanes del temple repicaven en una gloriosa harmonia, i el seu cor es va veure transportat de sorpresa i d'alegria.

joves...

Si hagués de donar algun consell als joves, quin els donaria?

Que siguin sempre senzills, sincers, valents i honestos, quatre coses molt difícils de mantenir. Els anys ho embruten i ho espatllen tot. Que hi comptin.

Salvador Espriu, de l'entrevista de Joan Vidal Gayolà, "presència", 1968.

El gran Quim Monzó...

Al bell mig de la sala el príncep veu el cos de la noia, que dorm sobre una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors.

Descavalca amb rapidesa i se li agenolla al costat. Li agafa una mà. La té freda. I la cara blanca, com la d’ una morta. I els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el príncep la besa dolçament. Sap que aquest és el petó que l’ ha de retornar al a vida , el petó que la princesa ha esperat des que la maledicció d’una bruixa la va deixar adormida. El príncep enretira el cap per contemplar-la quan alci les parpelles i obri aquests ulls tan grans i ametllats.Però la noia continua adormida. Potser, pensa el príncep, l’ ha besat massa fluix. Torna a abaixar el cap i la besa novament, aquesta vegada amb un mica més vigoria. La princesa, però, no es desperta. El príncep insisteix. [...]

Les coses havien d’ anar d’ una altra manera. Ell havia de besar-la i ella havia de despertar-se. Ja fa un quart que ho intenta i els llavis de tots dos han anat inflant-se, de tan ardents com són els petons.[...]Decebut, el príncep acaba, s’enretira, reposa el cap sobre el pit de la noia. [...]

Es passa així tota la nit, tornant-hi cada vegada amb la convicció que més tard o més d’ hora es despertarà, però és ell qui, a trenc d’ alba, fatigat, s’ adorm abraçat al cos d’ ella. Pocs minuts després la noia es desvetlla, el contempla un instant –tan guapo-, n’ aparta el braç i s’aixeca desconcertada. ¿De quin somni surt, quant de temps fa que va tancar els ulls? Li costa molt recordar res, i a poc a poc s’ allunya. El príncep dorm profundament, sense saber que a ell no vindrà mai ningú a despertar-lo.

(És un dels contes (es titula “una nit”) que més em va agradar de l’últim llibre de Quim Monzó (Mil cretins). No està tot el relat, entre mig passen coses per si us el voleu llegir.)

la grandesa d'internet

El comentari de l'Elisenda de l'altre dia em va fer pensar: Quantes persones som les que mirem blogs, fotologs, pàgines webs... com si estiguéssim darrera una porta i sense deixar constància de la nostra presència? Segurament milions. Però en part és la màgia i l'encant d'internet, poder ser lliures dins una xarxa gairebé infinita. Escribim pensant que algú ens llegirà, encara que el més segur és que no arribarem mai a posar-li cara a aquest lector.

Tot i la cara amable d'internet cal anar alerta: no tot és el que sembla i s'ha d'anar amb compte no sigui que darrera un pseudònim amable s'amagui una vida fictícia.


Salutacions als que potser, casualment, mireu aquest blog! Fins la propera entrada!

Renovar-se o tancar

Avui he començat un nou curs de la universitat i m'he recordat que fa temps tenia un blog... A l'entrar he pogut comprovar que fa més de 4 mesos que no escribia res. Així que m'he decidit a recuperar-lo! (i a veure si ho aconsegueixo).

Deixo un text que va formar part d'una pregària del camí de la romeria d'aquest any.

" El coratge és l’actitud clau necessària per establir l’equilibri amenaçat pels obstacles, per començar amb entusiasme empreses difícils.
Gràcies al coratge es superen les dificultats que s’oposen als projectes, compromisos i obligacions de la persona.
S’entén per coratge el valor temperamental, la força de voluntat i una capacitat innata per dir sí o no.
Coratge és seguretat en un mateix, valentia, bons reflexes, audàcia, fermesa d’ànim davant la por i els complexos, entusiasme que fa treballar amb goig, amor i esperança per un ideal de vida.
Amb el coratge l’home afronta amb ímpetu objectius difícils però possibles, afronta obstacles amb entusiasme mogut per l’esperança raonable de la victòria."

Oda a les neurones...

En moments de gran strés poden sortir textos com aquest. El vaig fer l'any passat, però la vida a vegades sembla cíclica i em pot servir per aquestes dates que són d'exàmens finals i infinitats de treballs...

- Oda a les neurones-

Oh neurones meves que esteu per aquí pul·lulant!

Tranquil·les tranquil·les! que no us vull fer pas més mal!!!

Sé que esteu cansades i voleu jeure ja...

però aguanteu petites meves, aguanteu un xic més!

Que després de l'empollada mirarem cal al llitet!

2 exàmens només us queden,
1200 anys a recordar,
100 definicions soltes...
i 3 treballs a realitzar!

Però tranquil·les! tranquil·les neurones meves!
que amb 2 setmanes ho farem!
I què si després no tindrem festa?
Nosaltres igualment ho aconseguirem!

Sé que hem perdut companyes
que han abandonat el camí però no...
vosaltres no!
Seguiu siusplau!
seguiu al peu del canyó!

Avui per elles el blog... Us estimo encara que em fagin torturar-vos... i tranquil·les! tranquil·les petites meves que alguna recompensa hi haurà!

el Jo

Quan un té gaire temps... s'han de decidir prioritats... i per desgràcia el blog no ha estat en aquestes primeres i l'he hagut d'abandonar. Fa mesos que no escric.

Avui us deixo un fragment.

“Jo sóc, abans de tot, una realitat que es pregunta, que, fins i tot, es fa qüestió de si mateixa [...]. Peso uns grams, mesuro uns centímetres, vaig néixer ahir i moriré demà, camino entre les coses; sense els estímuls interns i externs que m’exciten, sense l’activitat del meu cos, sense l’acció de les meves neurones no viuria, no podria ser jo. Però, alhora, sóc aquest jo que viu de la veritat, l’evidència, la invenció i l’enginy, la bellesa i l’amor, i també la mentida, l’error, el dubte, la lletgesa, el tedi, la indiferència i l’odi. Un joc, en resum i segons comprovo, contradictori, i que sap que ho és, com no pot ser-ho i saber-ho una cosa. Jo no sóc un llibre fet amb reflexió, jo sóc un home amb la seva contradicció”

M. Yela

Espero poder actualitzar aviat...

Per cert! Aquest blog ha tingut 1000 visites! Gràcies a tots! (A la vida no ens hem d'obsessionar mai amb els números, però sempre fa il·lusió!)

realitat Vs ficció

Aquest dissabte els nens de l'esplai parlaven sobre un programa q només he vist uns segons i ja n'he tingut prou. És pressing catch smackdown (i són combats). Tots els "tazos" i les converses eren sobre aquests individus.... la majoria em deien que era espectacle però hi havia alguns que creien que quan queien al terra era cert.... Realitat o ficció? (Segons la ràdio tot ficció).

A mi em té enamorada la innocència i la capacitat de crear mons paral·lels dels nens... poden creure que hem salvat tot un poble d'una aranya, que hem viatjat a Egipte o que hem ajudat a la brossa ploranera i tot sense moure'ns gaire...

Tocar de peus a terra o fer volar la imaginació i creure coses inversemblants és un dilema que no s'acaba mai.... jo en tinc 19 i encara no l'he resolt.

Sí, sí, sí! La "L" ja està aquí!

Quant temps sense escriure al blog i quina il·lusió poder-ho fer amb aquesta entrada!

Durant aquests dies d'absència he tingut una gran novetat: m'he tret el carnet de conduir! (Encara que no puc agafar el cotxe perquè no tinc cap provisional.) Qui m'hagués dit que jo, que no m'agraden els cotxes i de petita era com un martiri pujar a un, aprovaria a la primera? Ningú. Però les sorpreses hi són per això, no t'ho esperes i pam!

Ara només falta poder comprar-me un cotxe i sé capaç de mantenir-lo pagant la gasolina, l'assegurança, els peatges...

poc a poc van arribant...

A poc a poc es van acostant... segur que deuen estar de camí... tants dies en un desert solitari amb l'única companyia d'una estrella fugaç i l'objectiu d'arribar-hi...

Portaven or, encens i mirra i ho han canviat per ordinadors, bicicletes i nines... si és que tot s'ha de modernitzar. 3 Savis d'orient caminaven en busca d'un infant, i avui milers de nens aniran a la seva recerca, avui les cavalcades són les protagonistes de tots els actes que es puguin fer.

No hi ha dia com demà, al matí del 6 de gener no fan falta despertadors, la il·lusió fa de rellotge.

Que us portin moltes coses els reis!