Pors

Demà començo de nou la universitat. El meu curs ja no serem els més "novatos" i ja no caldrà que portem la L.

Amb l'inici comença de nou el procés, una angoixa Kafkiana que fa que durant un temps estigui pensant si m'he equivocat de carrera, a on canviar al segon cicle, si acabar-la, de què treballaré.... Dubtes que van sortint de nou en alguns moments del curs.

La por no només apareix a la universitat sinó que en molts punts de la vida ressorgeix. És la sensació que deu quedar quan es fa un salt mortal sense xarxa, al no saber què vindrà després, cap on et portarà la vida. Fins i tot l'haver de renunciar a coses, pels motius que siguin, et fa sentir por d'equivocar-te. I és que tot futur és una incògnita.

Per si us serveix (personalment sí que em va servir) un bon amic em va dir i representar que hi havia tres maneres d'afrontar-se a les pors:

1- Torejar la por

2- Quedar atrapat davant ella (i en conseqüència et menja)

3- Enfonsar-se abans i no fer res

Sàvies paraules i reflexions.

I Tu? quina opció tries?

Troglodita

Abandonament total del bloc per motius tècnics.

Què faria jo sense electricitat, llum, ordinadors, transport...? Suposo que acostumar-m'hi.

Un dimarts l'ordinador va dir prou. S'havia cansat de tantes tonteries i no es va tornar a encendre. Hem passat més d'una setmana sense ell, però es trobava a faltar. Només per mirar el correu ja n'haguéssim tingut prou! Però no... ell s'hi negava.

Així que, en un moment en el qual havia de fer servir l'ordinador però vaig haver-me de resignar, vaig començar a pensar què faria sense totes aquestes modernitats (que s'ha de dir que et deixen tirat, en la majoria dels casos, en el pitjor moment). Vaig arribar a la conclusió que hem tingut molta sort. Que l'aspirador ens fa més fàcil la vida, que podem estar connectats al món en 2 segons i que la tele ens distreu. Així que millor no ser troglodita i aprofitar les coses que tenim. Això sí, mantenint la independència humana que a vegades sembla que nosaltres siguem un xip en el món.

Montserrat ens espera!

Com cada any, al segon cap de setmana de setembre, Montserrat ens espera! I és que anem de Romeria.

Els joves pugen caminant durant tota la nit i és una experiència maca, fer camí sempre és interessant i enriquidor. Jo sóc un d'ells i les meves amistats i coneguts em pronostiquen una gran bogeria sense tractament a la vista. Com podeu caminar? I perquè? Tantes hores? Només hi ha resposta quan ho proves. La satisfacció d'arribar-hi és impressionant.

Sembla que mai s'acabi com si un gegant anés retirant la muntanya però les converses, els pensaments, les reflexions al llarg del camí et van animant a continuar. (I a més a més sempre es manté l'esperança que a la pròxima corba està el cim.)
Arribes cansat, abatut, però un any més ho has aconseguit i saps que l'any següent, per poc que puguis, repetiràs.

(III)

La cançó que vaig triar com a fragment per pensar és una cançó carregada d'una buscada innocència i ingenuïtat. Com si les notes d'aquell piano toquessin una melodia casualment perfecte i harmònica.

Els dibuixos que va anomenant ens transporten a la infància i ens van recordant aquell món ideal en el qual tantes vegades hem viatjat a través dels seus contes, de la televisió, de les pel·lícules... Perquè les tristors, les penes i les preocupacions al final també se'n van i a vegades de la manera més simple possible... tot i que a molts ens agradaria tenir una vareta màgica.

(En les imatges que van sortint en aquest vídeo hi ha alguns dibuixos que molts dels 80 i finals hem vist infinitat de cops, com el bola de drac, l'arale o el Doraemon, i d'altres que encara es fan com els Simpsons o Futurama)

felicitats!

Felicitats! Així és com hauria de començar jo el post perquè el dissabte passat vam augmentar amb un cosinet nou a la família! Es va casar la meva cosina.

Un casament que em va fer adonar que tots hem crescut, que ja no som aquells nens que jugàvem al tros amb el Hans i que corrien amunt i avall per tota la casa a la recerca dels regals de reis. Van passar fotografies on recopilàvem part de la seva història i allà també hi estàvem nosaltres. Petits. En una, que sincerament em va tocar la fibra sensible, sortíem el meu germanet i jo amb ella i son germà bufant les espelmes d'un pastís. Ara ja en té 24. Aquesta boda també va servir per aconseguir una cosa que costa molt: reunir a tota la família. Feia molts anys que no fèiem una foto tots junts i vam aprofitar l'ocasió.

M'estic posant nostàlgica així que vaig acabant el post. només em queda dir: Visca els nuvis! (Sé que fa molts dies que no actualitzo i que podria haver fet una entrada més llarga però... el món va més ràpid que jo.)