Silenci siusplau

No us ha passat mai que encara que hi ha molts crits us heu creat com una bombolla i sembla que estigueu sols? M'encanta la sensació que queda quan te n'adones, quan per uns instants només has estat tu (o potser acompanyat d'alguns personatges de la història que estaves llegint).

Silenci és el que avui en dia costa de trobar però sempre hi ha petits raconets i moments on fer silenci i pensar, reflexionar... Ahir vaig poder gaudir d'aquesta sensació a la Garrotxa amb una passejada en carro, en un trenet i després a cavall entre els volcans, on només el cant dels ocells i la música harmònica de les potes d'aquells bells animals trencava la línia del silenci. Pensar en tot i en res és de les coses més boniques que hi ha. No vaig resoldre preguntes existencials com la del què fer, a on vull arribar, qui vull ser... però si que vaig poder gaudir del moment.

Així que busca el teu moment, segur que el trobes.

Fragment (II)

- Qui d'una art sòbria persegueix els fruits i les seves mirades dirigeix cap al sublim, cal que primer poleixi els seus costums amb la llei de la rigorosa frugalitat. Petroni, Satiricó, Columna, pàg. 9

Fins i tot en una comèdia llatina, on aparentment l'únic objectiu és fer riure i entretenir, hi trobem frases com aquesta. En el Satiricó (o satíricon) no s'hi troben profundes reflexions però si àcides crítiques com en un sopar que es produeix a casa d'un personatge anomenat Trimalquió on descaradament l'autor es riu dels nous rics del moment.

És una obra fresca i dinàmica però a vegades costa saber en quin espai ha traslladat els personatges. La falta de trossos també dificulta una mica la lectura. Tot i això hi ha moments molt divertits.
La pel·lícula que va fer Fellini sobre el Satiricó és una versió bastant lliure i, encara que s'hi reprodueixen alguns moments, canvia els personatges i no segueix el mateix ordre cronològic dels fets.

La setmana que ve una entrega més d'aquest apartat!

Agost

Els dies de l'agost es van esfumant i jo quasi no puc actualitzar. Avui faig una actualització ràpida amb un tema bastant recorrent en llocs com l'ascensor o a la cua de la peixateria: el temps (meteorològicament parlant).
La majoria esperen aquest mes per fer vacances però aquest any no ha acompanyat gaire el temps. Algun cap de setmana ha plogut, molts dies ha fet aire o el dia ha estat rúfol. Avui mateix ha caigut un xàfec al matí i ha fet que moltes persones agafessin la jaqueteta que tenien amagada al fons de l'armari. Així que el panorama ha estat de platges desertes i gent remugant (menys els boletaires que diuen que serà una bona temporada) i comentant per exemple que l'estiu ja s'ha acabat i que tot és culpa del canvi climàtic.

L'altre dia mirava per la finestra i estava plovent. Quan va acabar vaig obrir-la i vaig olorar l'olor a terra mullada que feia el petit jardinet que hi ha sota de casa. És una tonteria però són els petits moments que he escrit a vegades, aquelles coses tant simples tant simples que a vegades passen desapercebudes.
Us deixo amb la cançó Agost dels Pets (ja que volia posar la d'està plovent però no l'he trobat al you tube).

I recordeu: mai plou a gust de tothom.

Carpe diem

De totes les edats se n'aprèn una nova visió de punts de la vida. Ara que convisc amb gent gran m'he adonat de la importància del tòpic clàssic: Carpe diem (acompanyat moltes vegades del tempus fugit). Sembla una cosa que hem inventat al segle XX, però Horaci ja ho tenia clar quan va escriure: Carpe diem quam minimum credula postero (viu el moment i no creguis en el demà.) Avui estem aquí i demà no sabem on podem anar a parar. La gent amb experiència ho saben i els més novells intentem no veure-ho.

Casualment quan al casal vaig rebre la notícia de la mort d'una dona aquell dia va coincidir que a la nit, que sempre llegeixo una miqueta, va tocar al llibre de George Weigel el capítol de la mort. Tots volem ser immortals però si fos així, diu ell, viure la vida com el do que realment és seria més difícil. Ser mortal significa que es pot posar en joc la pròpia vida no solament en un moment determinat, sinó també d'altres moltes maneres que ens capaciten per superar l'afecció a la supervivència. Així doncs continua dient que els immortals no poden ser nobles, ja que no estan disposats a entregar el preciós tresor, que és el temps de les nostres vides, a favor de les causes més nobles i sagrades. Són afirmacions que personalment em costen d'entendre i assimilar, però que serveixen per contrastar idees. Seguint amb aquest llibre també fa la comparació amb obres clàssiques. Tant a la Ilíada com en la Odissea, els ximples, els frívols, els indolents són els immortals; en canvi, els mortals segons Homer, estan plens d'entusiasme, de passió, de sentiment d'amistat. Finalment, i ja per no extendre'm, fa servir punts d'un article de Kass (L'Chaim and Its Limits: Why not Immortality?) on es pregunta: la limitació del nostre temps de vida, no és la raó per la qual ens agafem aquesta vida molt seriosament i la vivim apassionadament?

Pensant, pensant he arribat a la conclusió que es pot viure la vida de dues maneres: una totalment conscient del que fem i sabent (o si més no tenint la intenció) cap a on volem anar. L'altra és anar tirant, no recordant els bons moments, vivint la vida al límit i un dia adonar-se que el que s'ha fet en ella ha estat només viure-la fugaçment, com si haguéssim passat un simple tràmit.

Així que... Carpe diem amb coherència!

Bullici de Festa Major

La rambla aquests dies té un altre ambient. A la meva ciutat estàvem de Festa Major i això es notava (si normalment està plena aquests dies no hi cabia ni una agulla). La festa és el dia 5 d'Agost però una setmana abans ja s'escalfen motors. Jo la vaig poder gaudir durant el cap de setmana.

Aquest any m'he mirat la majoria d'actes des d'un lloc diferent al de cada any, amb amics i amb unes ganes enormes de desconnectar i de gaudir-ne. Potser no us interessarà gaire però aprofitaré per fer un petit i ràpid resum d'aquests dos dies que em serviran com a diari personal. (Si no ho voleu llegir tot passeu directament a l'últim paràgraf, al resum.)

El dissabte, després d'una enriquidora sessió cultural, vam anar a la platja a sopar (entrepans i coca-cola) i a "agafar lloc" per veure el castell de focs. Com que no recordem el de l'any passat hem decidit que aquest era millor. Una vegada finalitzat vam mirar 5 minuts les estrelles i vam agafar el camí cap al concert dels Pets. Estava a rebentar però tot i això vam poder veure el Lluís Gavaldà i els músics del grup. Una passada de concert que va acabar, com no podia ser d'una altra manera, amb el Bon dia (tot i que vàrem trobar a faltar la cançó de vespre i la de Bona nit). Un cop acabat, una visita al Manani rock, una orxata de mig litre (no us enganyo pas! impresionant!) i cap a dormir.

L'endemà tocava matines. Ofici començava a les 10:30, però havia d'estar allà a les 10. Un cop vam sortir vam anar a veure els balls populars. Al diumenge la ciutat s'havia tenyit de blanc gràcies als vestits. A la tarda tocava una altra passada. Aquest cop, també després d'haver sopat un entrepà, des de la plaça de l'església vàrem poder veure com anaven pujant els balls, primer el foc, que omplia tot d'olor de pólvora, les mulasses, el ball de bastons, els falcons... Finalment un altre castell de focs i unes orxates donarien l'adéu a aquesta festa major.

El resum és que anècdotes, rialles, converses, alegria, cançons... tot això i un llarg etcètera ha fet que sigui una festa major diferent i especial i que hagi confirmat una cosa que pensava: les petites coses ens fan feliços.

Fer-se gran

Fer-se gran no és bo nena!

Aquesta és la frase que sento molt sovint en el casal d'avis (on faig de recepcionista durant el mes de vacances).

Jo em pensava que ser jubilat era la millor cosa que podia passar a la vida. Viatges amunt i avall, la tarda a la fresqueta jugant, anar a passejar a la rambla i prendre's un geladet... Però resulta que no. Si que tenen temps però es veu que a molts no els hi sembla que l'esiguin invertint bé. Diuen que ja és una rutina això de passar tot el matí o la tarda (o tot el dia) jugant a les cartes o al domino o llegint el diari. Sí, es distreuen, però no es senten realitzats. D'altres han de carregar amunt i avall amb els néts perquè els pares treballen i és època de vacances escolars.

Ells s'autoenomenen "viejos" o "iaios" perquè s'adonen que l'artrossis i els "callos" apreten però jo els hi dic que no, que són gent gran i com diu un home d'allà, en aquests moments han de disfrutar de la 3ª joventut!

Així que quan sigui gran hauré de planificar una bona jubilació!