FELIÇ 2010!!!!!!!!!!

Porto uns dies pensant com podria definir l’any que ara s’escola entre els dits com si fos un rellotge de sorra. Només he trobat algunes paraules que servirien com a resum d’aquest 2009: muntanya russa; extrems i pols oposats.

Hi ha hagut moments de tots els adjectius possibles: sorprenents, insospitats, tensos, divertits, farranderos, il•lusionadors, de confiança, cansats, parisencs, aventurers, romàntics, avorrits, televisius, telefònics, estudiantils, colonials, familiars, musicals, vimbodiencs, teatrals, germanganitzats, excursionistes, madrilenys, humanistes, invisibles, treballadors, innovadors, fantàstics...

Tan per bo com per dolent no hauria estat possible sense vosaltres (substituir vosaltres per persones que hem compartit algun moment dels 365 dies del 2009).

Però tot i que ara ho miro amb nostàlgia no em fa res acabar-lo. Tinc la confiança que el 2010 estarà ple de felicitat, bones sorpreses i alegria. Així que.... FELIÇ 2010 a tots!!!!!!!!!!!!!!!!!

Fragments

- Todos los que tienen una falsa libertad no buscan más que su propia imagen.

Cita d'Enrique Suso al llibre Europa en la edad media de George Duby, Paidós Bolsillo pàg. 121

Sovint no trobem la nostra imatge però, de fet, potser no sabem què és la llibertat ni què hem de fer per trobar-la.

En joc la dignitat de Catalunya

Hi ha alguna cosa que s'està forjant a poc a poc. Des de fa aproximadament 2 anys estan passant petits indicis que al cap dels anys seran analitzats com a precedents del perquè es va demanar la independència de Catalunya.

L'últim element és l'editorial conjunta de 12 diaris del país. Per alguns falta de criteri i poca diferència ideològica entre ells; per altres, ultimàtum per una situació que diuen que està al límit. Sembla que des de fa un temps, veient la falta de lideratge polític, és la pròpia societat que s'organitza per demanar el que creuen que són els seus drets. L'opressió del petit fa sortir el seu enginy i unitat per vèncer el gran Goliat. Per exemple, ara es demanarà que la població respongui a la pregunta si els hi agradaria que Catalunya fos independent. Potser és un fet insignificant dins la història però tot això serveix per anar conscienciant a la gent.


Cal dir, però, que no només serveix la bona voluntat per duu a terme fets. És molt bonic anar a votar un diumenge però: tota aquesta gent que hi anirà estaria d'acord que a la realitat s'aconseguís? Moltes enquestes (de mitjans de comunicació) diuen que no. La resposta que donen és: una cosa és tenir dret i l'altre que hi estigui d'acord amb el resultat... En definitiva diuen que són coses diferents. I no els hi trec la raó. El primer pas ha de ser demanar el dret a decidir però implícitament hauria d'haver el procés d'explicar què s'aconseguiria si això passés. Si no és així, s'està explicant que pensen que mai ho aconseguiran i, com els partits de la selecció catalana de futbol, quedarà en un diumenge de festa i costellada. Un cop més, l'educació ha de ser fonamental per fer el pas.

Tant debò es pogués arribar a l'ideal pensat i, tal com diuen en aquesta editorial, recordem sovint: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Visions

Tot el que li havia passat aquella tarda era molt estrany. S'estava obsessionant amb una ombra que havia vist en el fons de la sala. Era de més d'1m 80 i se li transparentaven els ulls. Amb un fort soroll es tancava darrera seu la porta. No tenia escapatòria. Sense arribar a encendre els llums l'única opció que li quedava era córrer i cridar molt per deixar en aquell lloc tota l'adrenalina que havia tingut en menys de dos minuts.

Per por a que el prenguessin per boig, l'endemà va tornar a entrar però aquest cop amb una càmera a la mà. Llàstima! no havia vist res! Només li va explicar a la seva germana i amb desil·lusió li va ensenyar la gravació.... De cop, però, en parar la imatge, els dos es van mirar estupefactes... Al fons de tot es veia una figura, blanca tal com ell havia descrit. Un minut més tard havia desaparegut.

una sensació ab aeterno però que no sigui in secula saeculorum...

Sábado - Tengo casi un dia de edad, ahora. Llegué ayer. Eso es lo que me parece. Y debe ser así porque si hubo un día antes de ayer yo no estuve, o lo recordaría. Podría ser, por supuesto, que sucediese y que no estuviese atenta. Muy bien, estaré bien alerta ahora y si sucede algún antes-de-ayer tomaré nota el hecho. Será mejor empezar bien y no dejar que los registros se desordenen porque el instinto me dice que estos detalles van a ser importantes para los historiadores algún día. Porque me siento como un experimento, me siento exactamente como si fuese un experimento; sería imposible que alguien se sintiese un experimento más que yo, y por eso estoy llegando al convencimiento de que no es lo que soy: un experimento, sólo un experimento y nada más.

Entonces, si soy un experimento, ¿soy la totalidad del exeperimento? No, creo que no; creo que todo lo demás es también parte de él. Yo soy una parte principal pero creo que todo lo demás tiene su participació en el asunto.
¿Mi posición está asegurada o tengo que vigilarla y cuidarla? Esto último quizá. El instinto me dice que la vigilancia perpetua es el precio de la superioridad (esa es una buena frase, pienso, para alguien tan joven).


Diarios de Adán y Eva - (part del diari d'Eva)- Mark Twain

Crues (ficcions?)

La noia va entrar i va tancar, sense mirar enrere, la porta mentre recordava l'últim instant. No sabia que durant més temps del "previst" la ferida de l'adéu li faria tant mal. Tot i que era conscient que no tenia culpa de res, la seva manera de ser la portava cada dia a que apareguessin un, o dos, o tres o... pensaments en el cap sobre el que havia passat i sempre acabava autoclavant-se, profundament, en el cor una estaca que contenia culpabilitat. No havia de tenir remordiments perquè sabia que el pensament d'ell era ser un déu esperant idolatria i sempre amb un lema al cap: jo sóc superior a tu (o com resumirien els matemàtics: jo > tu) però cap explicació racional saciava la seva sensació de petitesa. Només el temps va acabar donant la raó a la noia i va posar pau a aquell interior que va arribar a ser fosc.

Estava clar que l'abraçada amb la que s'havien acomiadat va tenir el mateix regust que la cicuta. Tot i això, gràcies a la seva decisió, va poder començar a degustar el dolç del futur. Amb aquell passatge la història sense argument escrivia el punt i final per donar lloc a una obra millor.

Fira de novembre

A fora, la fira del velló s'acabava, els comerciants desmuntaven les parades i empaquetaven la mercaderia que no havien venut, els compradors es preparaven per al viatge de retorn a casa o s'ho manegaven per consignar les seves compres en rai riu avall fins al port marítim de Melcombe.

Un món sense fi (Ken Follet)- Edicions 62.

Com si fóssim la ciutat de Ken Follet, aquí hi ha hagut la fira (de novembre). Hi ha un bullici que fa que l'ambient sigui diferent al normal i tothom està content al passejar entre les paradetes. La rambla està plena de gent i és dels dies ideals per trobar-te amb qualsevol persona que fa temps que no veus o és el moment per ser analitzat de dalt a baix i, si és el cas, veure com fan un retrat amb raig X de la persona amb qui vas acompanyat.

Tot i els inconvenients sempre fa il·lusió anar-hi i, perquè no, recordar vells temps mirant com els nens porten globus a la mà.