Visions

Tot el que li havia passat aquella tarda era molt estrany. S'estava obsessionant amb una ombra que havia vist en el fons de la sala. Era de més d'1m 80 i se li transparentaven els ulls. Amb un fort soroll es tancava darrera seu la porta. No tenia escapatòria. Sense arribar a encendre els llums l'única opció que li quedava era córrer i cridar molt per deixar en aquell lloc tota l'adrenalina que havia tingut en menys de dos minuts.

Per por a que el prenguessin per boig, l'endemà va tornar a entrar però aquest cop amb una càmera a la mà. Llàstima! no havia vist res! Només li va explicar a la seva germana i amb desil·lusió li va ensenyar la gravació.... De cop, però, en parar la imatge, els dos es van mirar estupefactes... Al fons de tot es veia una figura, blanca tal com ell havia descrit. Un minut més tard havia desaparegut.

una sensació ab aeterno però que no sigui in secula saeculorum...

Sábado - Tengo casi un dia de edad, ahora. Llegué ayer. Eso es lo que me parece. Y debe ser así porque si hubo un día antes de ayer yo no estuve, o lo recordaría. Podría ser, por supuesto, que sucediese y que no estuviese atenta. Muy bien, estaré bien alerta ahora y si sucede algún antes-de-ayer tomaré nota el hecho. Será mejor empezar bien y no dejar que los registros se desordenen porque el instinto me dice que estos detalles van a ser importantes para los historiadores algún día. Porque me siento como un experimento, me siento exactamente como si fuese un experimento; sería imposible que alguien se sintiese un experimento más que yo, y por eso estoy llegando al convencimiento de que no es lo que soy: un experimento, sólo un experimento y nada más.

Entonces, si soy un experimento, ¿soy la totalidad del exeperimento? No, creo que no; creo que todo lo demás es también parte de él. Yo soy una parte principal pero creo que todo lo demás tiene su participació en el asunto.
¿Mi posición está asegurada o tengo que vigilarla y cuidarla? Esto último quizá. El instinto me dice que la vigilancia perpetua es el precio de la superioridad (esa es una buena frase, pienso, para alguien tan joven).


Diarios de Adán y Eva - (part del diari d'Eva)- Mark Twain

Crues (ficcions?)

La noia va entrar i va tancar, sense mirar enrere, la porta mentre recordava l'últim instant. No sabia que durant més temps del "previst" la ferida de l'adéu li faria tant mal. Tot i que era conscient que no tenia culpa de res, la seva manera de ser la portava cada dia a que apareguessin un, o dos, o tres o... pensaments en el cap sobre el que havia passat i sempre acabava autoclavant-se, profundament, en el cor una estaca que contenia culpabilitat. No havia de tenir remordiments perquè sabia que el pensament d'ell era ser un déu esperant idolatria i sempre amb un lema al cap: jo sóc superior a tu (o com resumirien els matemàtics: jo > tu) però cap explicació racional saciava la seva sensació de petitesa. Només el temps va acabar donant la raó a la noia i va posar pau a aquell interior que va arribar a ser fosc.

Estava clar que l'abraçada amb la que s'havien acomiadat va tenir el mateix regust que la cicuta. Tot i això, gràcies a la seva decisió, va poder començar a degustar el dolç del futur. Amb aquell passatge la història sense argument escrivia el punt i final per donar lloc a una obra millor.

Fira de novembre

A fora, la fira del velló s'acabava, els comerciants desmuntaven les parades i empaquetaven la mercaderia que no havien venut, els compradors es preparaven per al viatge de retorn a casa o s'ho manegaven per consignar les seves compres en rai riu avall fins al port marítim de Melcombe.

Un món sense fi (Ken Follet)- Edicions 62.

Com si fóssim la ciutat de Ken Follet, aquí hi ha hagut la fira (de novembre). Hi ha un bullici que fa que l'ambient sigui diferent al normal i tothom està content al passejar entre les paradetes. La rambla està plena de gent i és dels dies ideals per trobar-te amb qualsevol persona que fa temps que no veus o és el moment per ser analitzat de dalt a baix i, si és el cas, veure com fan un retrat amb raig X de la persona amb qui vas acompanyat.

Tot i els inconvenients sempre fa il·lusió anar-hi i, perquè no, recordar vells temps mirant com els nens porten globus a la mà.

Cal tenir-ho en compte

- Ho deia de broma - va dir ell -. Bé, que et vagi molt bé. Em sembla que en passaràs de tots colors, però ets tossut i te'n sortiràs. Em deixes que et doni un consell?
- I tant.
-No tinguis llàstima de tu mateix. És de covards.
- Ho tindré en compte - li vaig dir.

Tòquio Blues (d' Haruki Murakami) pàg. 357 - 358 - Editorial: La butxaca


En moments de debilitat (moltes vegades de manera inconscient) tenir llàstima d'un mateix és el sentiment més senzill. Sovint, a partir d'aquest, esperem que els altres també en tinguin vers nosaltres. És llavors un peix que es comença a menjar la cua i pot portar a un espiral cada cop més perillós i viciós. Sense dubte, un cop superat el forat a través de crida l'atenció i l'autoimmolació, aquest mètode invita a viure en la necessitat de la idolatria constant i a flotar en una vanitat que pot arribar a límits inimaginables.

Simplement cal tenir-ho en compte.

(Re)tornada

Els humans som com una muntanya russa i el blog, el reflex d'un ésser en el món virtual, no podia ser menys.

Fa quasi 11 mesos que no hi entro i no postejo. De fet, fa uns mesos ja l'anava a eliminar: per què ocupar un lloc? Tot i això, no ho vaig fer i el vaig mantenir. Avui, després que l'autora del blog filosofiatocador.blogspot.com creés el seu, la seva energia m'ha captivat (un cop més) i ha fet que tornés a obrir una nova entrada.

Penso que pot ser "el nou temps del meu blog". Les promeses perden eficàcia quan s'han anat fent i no s'han complert... de totes maneres, torno a tenir la intenció de renovar-lo quan bonament pugui.

Fins la propera entrada.