BON ANY!

Demà és cap d'any i és un dia especial, diferent i ple de nostàlgia.

Mirem enrere per saber què ha passat durant 365 dies de la nostra vida. Analitzem les coses bones i les dolentes, les penes i les alegries, els plors i els somriures. Sempre fem una valoració i intentem pensar en els punts que cadascú ha de canviar i fem els nostres propòsits.

Cal, però, fer una petita reflexió: a vegades és millor fer-se uns propòsits accessibles i estar convençut que un mateix s'esforçarà per aconseguir-ho. És molt millor ser humil i després poder ser feliç veient com s'ha complert el que t'has proposat.

FELIÇ 2008!!!!!!!!!!!!!!!

Bon Nadal!!!!!

De fons les 12 campanades van sonant i fan d'anunciadores d'un gran dia que finalment arriba.

Nadal també és sinònim de pau. Per això aquest poema que vam llegir a l'última trobada.


JO CREC EN LA PAU

Avui, quan en el món és negra nit,
en l'esperança que em dóna la Bona Nova,
crido ben fort la meva fe
en el futur de la humanitat.

No vull creure que
les circumstàncies actuals
dispensin els homes de fer una terra millor.

No vull creure que l'ésser humà
només és un bri de palla
que el corrent de la vida fa boleiar
i que no pot influir en res
en el curs dels esdeveniments.

No vull compartir l'opinió
dels qui pretenen que l'home és captiu
de la nit sense estrelles, del racisme i de la guerra,
que l'aurora radiant de la pau i de la fraternitat
no serà mai una realitat.

No vull fer meva la predicació cínica dels qui diuen
que els pobles davallaran l'un rere l'altre
en el terbolí del militarisme
cap a l'infern de la destrucció termonuclear.

Jo crec que la veritat i l'amor
diran la darrera paraula,
que la vida, encara que de vegades sembli vençuda,
resta sempre més forta que la mort.

Jo crec fermament que,
fins i tot enmig dels obusos que esclaten
i dels canons que tronen,
hi queda sempre l'esperança d'un matí assolellat.

Jo goso creure que un dia
tots els habitants d'aquesta terra podran rebre
tres àpats a la jornada per a la vida del cos,
l'educació i la cultura per a la salut de l'esperit,
la igualtat i la llibertat per a la vida del cor.

Crec també que un dia
tota la humanitat reconeixerà
que Déu és la font del seu amor.

Jo crec que la bondat ens salvarà
i que donarà, com a fruit, la pau.
El llop i l'anyell pasturaran junts,
cada home podrà seure tranquil a l'ombra
de la seva figuera, a la seva vinya,
i ningú no haurà de tenir por de res.

Martí Luther King al moment de la recepció del premi Nobel de la Pau, 1964

BON NADAL a tothom!

Que la salut ens acompanyi!

Després que ahir fos la loteria de Nadal i que a la majoria de gent no li toqués, pel carrer s'escolta "mentre hi hagi salut..." La gent ho diu amb resignació i pensant que tot i que la salut és important, els diners van bé per tapar forats.

La loteria és un fenomen estrany. Encara que sabem que el percentatge que ens toqui "el gordo" és molt petit, ningú diu que no a un número de loteria. La ment egoista dels éssers humans fa pensar: "a veure si li tocarà a tothom menys a mi!".

Per això la imatge d'avui és una vinyeta d'en Forges. Molt bona i significativa.

Nadalitis

Tot just comença l'advent, aquelles setmanes que serveixen com a preparació del Nadal. Però pels publicistes i per la majoria de comerciants ja fa almenys tres setmanes que ha començat.

Hi ha un constant bombardeig d'anuncis de joguines, perfums, menjar.... en definitiva coses per consumir i regalar. Potser aquestes setmanes les estem convertint entre tots en el temps necessari per anar a comprar i estem aconseguint difuminar el sentit real.

Que soni la música!

Fa dos dies va ser un dia especial perquè era Santa Cecília, la patrona dels músics, dels qui ho intentem ser i en definitiva dels qui estimem aquest art. No es fan tants actes com el 21 de juny però tot i això cal tenir aquest dia present.

La vida és tota ella una melodia que l'anem composant dia a dia afegint-li poc a poc els ritmes, els contrapunts o les alteracions que fa que el final quedi una cançó diferent a totes, la nostra.

Que sta. Cecília ens protegeixi i que faci que mai deixin de sonar notes en aquest món on cada cop hi ha més soroll.

Felicitats!

Ahir va ser un gran dia perquè vam poder celebrar amb l'esplai els 50 anys. No els fèiem nosaltres sinó el MCEC (Moviment de Centres d'Esplais Cristians) i no estàvem sols ja que hi havien unes 3.000 persones més. El dia no estava escollit a l'atzar perquè a la vegada, la festa, servia per celebrar i recordar els drets dels infants (que es commemoren el dia 20 de novembre.)

Vam poder veure petits, mitjans i grans amb moltes ganes de passar-s'ho bé, però també a molts monitors que com nosaltres passen tots els dissabtes, alguns caps de setmana i moltes estones pensant i preparant activitats i colònies.

Un dels moments que més em va impressionar va ser quan des de l'escenari una de les autoritats (no recordo quina) o potser el presentador (bé, realment no importa qui ho va dir) va cridar: Un altre món és possible! I vosaltres podreu aconseguir-ho! Un esclat de crits i aplaudiments van sorgir des de les butaques de l'auditori.

El més important és que molts ens ho creiem i tot. I per molts anys.

Firetes i firaires

Els Mediterranis no seríem res sense les festes que ens van modulant el calendari. Ara per exemple els de la ciutat estem amb la fira de novembre i, encara que tothom digui que és el mateix cada any, això alegra una mica aquest fred que comença a arribar, perquè al final tots acabem passant per allà.

Quan l'altre dia passejava entre aquestes paradetes em veia com un personatge del segle XIV. Firaires anunciant els seus productes i fent demostracions, uns pallassos repartint papers, uns altres tallant trossos de formatge per captar clients, espectacles per amenitzar la festa... L'única diferència és que ara porten micròfons, hi ha llum elèctrica i la rambla està plena de cotxes.

A vegades...

A vegades tenim un gran forat negre al costat i no el veiem.

A vegades pequem d'ingenus.

A vegades no pensem en les conseqüències.

A vegades no fem cas als altres.

A vegades ens tirem a la piscina sense saber si hi haurà aigua.

A vegades tanquem els ulls i acceptem.

A vegades no sabem com afrontar el que ve.

A vegades tinc por del futur.... i això em preocupa.

ànims valents!

Tan de bo poguéssim ser Enees el pietós o Ulisses que no tenen mai por de res!

Ulisses i Enees tenen molt pocs moments de feblesa al llarg de la història i si en tenen es recuperen de seguida i res no els impedeix continuar. Per exemple quan Ulisses es veu obligat per Circe a baixar a l'hades té un moment d'incertesa però en un instant el supera i fins i tot és capaç d'esperonar els seus companys a que el segueixin.

Quan els humans tenim por la primera reacció és amagar el cap sota l'ala. Fantàstic seria omplir-nos d'energia, escoltar els nostres punts cardinals, i tirar endavant... però som massa febles.

Quan rellegeixo l'Eneida o l'Odissea envejo aquests personatges... m'agradaria assemblar-me a ells.

-Tu no cedeixis davant les desgràcies, sinó al contrari, afronta-les amb més audàcia, segons que t'ho permeti la teva fortuna.

Virgili, L'Eneida, editorial Empúries, pàg. 195

Gràcies!

El 17 de juliol començava aquesta aventura bloggera. Ja fa 3 mesos i una mica més que el vaig inaugurar i resulta que han passat més de 500 persones! (Dient mig miler sembla més i tot)
Els programes de televisió celebren el programa 500 i jo les visites que fan aquest número rodó. (Si el compares amb altres blogs això no és res... però tenint en compte que és un blog molt petit i modest per a mi això és molt!)

Realment no sé d'on apareixen perquè ningú deix cap comentari però la xifra va augmentant poc a poc amb visites anònimes. Per això aquest post és per dir GRÀCIES A TOTS! (ja aprofitant, és una paraula que hauríem d'utilitzar molt més, sobretot en el món en el que vivim)

passatgers...... al tren?

Aquesta ha estat una setmana que més valdria oblidar... Com tots sabeu la Renfe no funciona. I vés per on (llei de Murphy) a mi m'han tocat les línies que s'han modificat (C-2 i C-7) així que cada dia em sento com un Ulisses. Un tren, un bus (que ens fa unes precioses visites turístiques per Barcelona), un metro i un altre tren separen el meu objectiu a l'anada i 2 trens (perquè no puc fer-ho tot d'una tirada?) un metro, un bus (que en aquesta ocasió ens ensenya la ciutat de Gavà), i un altre tren allunya el meu destí. En resum 3h per anar i 3h per tornar.

Amb el que he rigut aquests dies (seguint la recepte que va fer la ministra) ja dec haver allargat la vida almenys uns quants anys. El que passa és que quan rius molt també et fa mal la mandíbula.

La ràbia continguda crema i per això hem d'utilitzar vies per descarregar-les (a part de la ja anomenada risoteràpia). Parlar dels teus problemes als mitjans de comunicació també és un bon mètode. No poden fer res, solament fer-se ressò però com que és l'única via per no perdre gaire temps i ser una mica eficaç la majoria ho aprofitem.

Encara que pot semblar bastant freaky, a part dels mitjans de comunicació jo també he utilitzat un mètode més casolà: penjar-me un cartellet a la motxilla amb una frase que fes referència al problema (cada dia diferent). (Avui a una periodista del diari El punt li ha agradat i tot. Aquests dies Gavà i l'avinguda Mª Cristina sembla una redacció.)

No es veuen solucions en lloc i diuen que s'allargarà una setmana més! (tot i que crec que es prolongarà... això sembla una república bananera.) Haver d'agafar el tren de les 6 del matí... no fa gràcia; però un altre cop l'obligació mana.

Entusiasme sospitós

Avui he tornat a veure els nens de l'esplai i a escoltar les seves rialles! Aquest dissabte era el primer dia de curs!

Des de l'estiu, després de convertir-nos en súper herois i salvar tot un poble d'una aranya gegant, que no els veia. Avui hem donat el tret de sortida a noves aventures. L'objectiu de fer feliços els nens esborra el temps per les activitats i els moments baixos, ells ho valen tot. Molta gent no es creu que no cobrem res i la seva sorpresa acaba normalment en: jo no ho faria mai! Però tot és provar-ho. De debò que és una molt bona experiència!

Avui deixo un article que va escriure ja fa un temps, exactament el 30 de maig del 2007, en Carles Capdevila al diari Avui. Un text fi, irònic... simplement fantàstic.

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

3, 2, 1... explosió!!!!!!

Sento que m'està a punt d'esclatar el cap. Les 4 neurones que tinc estan aplatanades, en el cervell sembla que hi tingui una colla de timbalers i el nas no para de rajar. Crec que tinc tots els símptomes d'un bon constipat, que amb la seva fatxenderia inaugura aquesta temporada.

Els kleenex seran durant uns dies els meus companys de viatge i l'aspirina i el flumil seran les armes per combatre aquests hoplites en forma de virus. Tot i això per acabar amb ells també crec que faré cas dels remeis casolans més típics: una sopeta i un vas de llet calent abans d'anar a dormir. Hi ha un tercer que és descansar... però aquesta recomanació me l'hauré de saltar, les obligacions manen.

Entre esternuts acabo el post... teniu sort que aquests virus no es passen per internet.

Pors

Demà començo de nou la universitat. El meu curs ja no serem els més "novatos" i ja no caldrà que portem la L.

Amb l'inici comença de nou el procés, una angoixa Kafkiana que fa que durant un temps estigui pensant si m'he equivocat de carrera, a on canviar al segon cicle, si acabar-la, de què treballaré.... Dubtes que van sortint de nou en alguns moments del curs.

La por no només apareix a la universitat sinó que en molts punts de la vida ressorgeix. És la sensació que deu quedar quan es fa un salt mortal sense xarxa, al no saber què vindrà després, cap on et portarà la vida. Fins i tot l'haver de renunciar a coses, pels motius que siguin, et fa sentir por d'equivocar-te. I és que tot futur és una incògnita.

Per si us serveix (personalment sí que em va servir) un bon amic em va dir i representar que hi havia tres maneres d'afrontar-se a les pors:

1- Torejar la por

2- Quedar atrapat davant ella (i en conseqüència et menja)

3- Enfonsar-se abans i no fer res

Sàvies paraules i reflexions.

I Tu? quina opció tries?

Troglodita

Abandonament total del bloc per motius tècnics.

Què faria jo sense electricitat, llum, ordinadors, transport...? Suposo que acostumar-m'hi.

Un dimarts l'ordinador va dir prou. S'havia cansat de tantes tonteries i no es va tornar a encendre. Hem passat més d'una setmana sense ell, però es trobava a faltar. Només per mirar el correu ja n'haguéssim tingut prou! Però no... ell s'hi negava.

Així que, en un moment en el qual havia de fer servir l'ordinador però vaig haver-me de resignar, vaig començar a pensar què faria sense totes aquestes modernitats (que s'ha de dir que et deixen tirat, en la majoria dels casos, en el pitjor moment). Vaig arribar a la conclusió que hem tingut molta sort. Que l'aspirador ens fa més fàcil la vida, que podem estar connectats al món en 2 segons i que la tele ens distreu. Així que millor no ser troglodita i aprofitar les coses que tenim. Això sí, mantenint la independència humana que a vegades sembla que nosaltres siguem un xip en el món.

Montserrat ens espera!

Com cada any, al segon cap de setmana de setembre, Montserrat ens espera! I és que anem de Romeria.

Els joves pugen caminant durant tota la nit i és una experiència maca, fer camí sempre és interessant i enriquidor. Jo sóc un d'ells i les meves amistats i coneguts em pronostiquen una gran bogeria sense tractament a la vista. Com podeu caminar? I perquè? Tantes hores? Només hi ha resposta quan ho proves. La satisfacció d'arribar-hi és impressionant.

Sembla que mai s'acabi com si un gegant anés retirant la muntanya però les converses, els pensaments, les reflexions al llarg del camí et van animant a continuar. (I a més a més sempre es manté l'esperança que a la pròxima corba està el cim.)
Arribes cansat, abatut, però un any més ho has aconseguit i saps que l'any següent, per poc que puguis, repetiràs.

(III)

La cançó que vaig triar com a fragment per pensar és una cançó carregada d'una buscada innocència i ingenuïtat. Com si les notes d'aquell piano toquessin una melodia casualment perfecte i harmònica.

Els dibuixos que va anomenant ens transporten a la infància i ens van recordant aquell món ideal en el qual tantes vegades hem viatjat a través dels seus contes, de la televisió, de les pel·lícules... Perquè les tristors, les penes i les preocupacions al final també se'n van i a vegades de la manera més simple possible... tot i que a molts ens agradaria tenir una vareta màgica.

(En les imatges que van sortint en aquest vídeo hi ha alguns dibuixos que molts dels 80 i finals hem vist infinitat de cops, com el bola de drac, l'arale o el Doraemon, i d'altres que encara es fan com els Simpsons o Futurama)

felicitats!

Felicitats! Així és com hauria de començar jo el post perquè el dissabte passat vam augmentar amb un cosinet nou a la família! Es va casar la meva cosina.

Un casament que em va fer adonar que tots hem crescut, que ja no som aquells nens que jugàvem al tros amb el Hans i que corrien amunt i avall per tota la casa a la recerca dels regals de reis. Van passar fotografies on recopilàvem part de la seva història i allà també hi estàvem nosaltres. Petits. En una, que sincerament em va tocar la fibra sensible, sortíem el meu germanet i jo amb ella i son germà bufant les espelmes d'un pastís. Ara ja en té 24. Aquesta boda també va servir per aconseguir una cosa que costa molt: reunir a tota la família. Feia molts anys que no fèiem una foto tots junts i vam aprofitar l'ocasió.

M'estic posant nostàlgica així que vaig acabant el post. només em queda dir: Visca els nuvis! (Sé que fa molts dies que no actualitzo i que podria haver fet una entrada més llarga però... el món va més ràpid que jo.)

Silenci siusplau

No us ha passat mai que encara que hi ha molts crits us heu creat com una bombolla i sembla que estigueu sols? M'encanta la sensació que queda quan te n'adones, quan per uns instants només has estat tu (o potser acompanyat d'alguns personatges de la història que estaves llegint).

Silenci és el que avui en dia costa de trobar però sempre hi ha petits raconets i moments on fer silenci i pensar, reflexionar... Ahir vaig poder gaudir d'aquesta sensació a la Garrotxa amb una passejada en carro, en un trenet i després a cavall entre els volcans, on només el cant dels ocells i la música harmònica de les potes d'aquells bells animals trencava la línia del silenci. Pensar en tot i en res és de les coses més boniques que hi ha. No vaig resoldre preguntes existencials com la del què fer, a on vull arribar, qui vull ser... però si que vaig poder gaudir del moment.

Així que busca el teu moment, segur que el trobes.

Fragment (II)

- Qui d'una art sòbria persegueix els fruits i les seves mirades dirigeix cap al sublim, cal que primer poleixi els seus costums amb la llei de la rigorosa frugalitat. Petroni, Satiricó, Columna, pàg. 9

Fins i tot en una comèdia llatina, on aparentment l'únic objectiu és fer riure i entretenir, hi trobem frases com aquesta. En el Satiricó (o satíricon) no s'hi troben profundes reflexions però si àcides crítiques com en un sopar que es produeix a casa d'un personatge anomenat Trimalquió on descaradament l'autor es riu dels nous rics del moment.

És una obra fresca i dinàmica però a vegades costa saber en quin espai ha traslladat els personatges. La falta de trossos també dificulta una mica la lectura. Tot i això hi ha moments molt divertits.
La pel·lícula que va fer Fellini sobre el Satiricó és una versió bastant lliure i, encara que s'hi reprodueixen alguns moments, canvia els personatges i no segueix el mateix ordre cronològic dels fets.

La setmana que ve una entrega més d'aquest apartat!

Agost

Els dies de l'agost es van esfumant i jo quasi no puc actualitzar. Avui faig una actualització ràpida amb un tema bastant recorrent en llocs com l'ascensor o a la cua de la peixateria: el temps (meteorològicament parlant).
La majoria esperen aquest mes per fer vacances però aquest any no ha acompanyat gaire el temps. Algun cap de setmana ha plogut, molts dies ha fet aire o el dia ha estat rúfol. Avui mateix ha caigut un xàfec al matí i ha fet que moltes persones agafessin la jaqueteta que tenien amagada al fons de l'armari. Així que el panorama ha estat de platges desertes i gent remugant (menys els boletaires que diuen que serà una bona temporada) i comentant per exemple que l'estiu ja s'ha acabat i que tot és culpa del canvi climàtic.

L'altre dia mirava per la finestra i estava plovent. Quan va acabar vaig obrir-la i vaig olorar l'olor a terra mullada que feia el petit jardinet que hi ha sota de casa. És una tonteria però són els petits moments que he escrit a vegades, aquelles coses tant simples tant simples que a vegades passen desapercebudes.
Us deixo amb la cançó Agost dels Pets (ja que volia posar la d'està plovent però no l'he trobat al you tube).

I recordeu: mai plou a gust de tothom.

Carpe diem

De totes les edats se n'aprèn una nova visió de punts de la vida. Ara que convisc amb gent gran m'he adonat de la importància del tòpic clàssic: Carpe diem (acompanyat moltes vegades del tempus fugit). Sembla una cosa que hem inventat al segle XX, però Horaci ja ho tenia clar quan va escriure: Carpe diem quam minimum credula postero (viu el moment i no creguis en el demà.) Avui estem aquí i demà no sabem on podem anar a parar. La gent amb experiència ho saben i els més novells intentem no veure-ho.

Casualment quan al casal vaig rebre la notícia de la mort d'una dona aquell dia va coincidir que a la nit, que sempre llegeixo una miqueta, va tocar al llibre de George Weigel el capítol de la mort. Tots volem ser immortals però si fos així, diu ell, viure la vida com el do que realment és seria més difícil. Ser mortal significa que es pot posar en joc la pròpia vida no solament en un moment determinat, sinó també d'altres moltes maneres que ens capaciten per superar l'afecció a la supervivència. Així doncs continua dient que els immortals no poden ser nobles, ja que no estan disposats a entregar el preciós tresor, que és el temps de les nostres vides, a favor de les causes més nobles i sagrades. Són afirmacions que personalment em costen d'entendre i assimilar, però que serveixen per contrastar idees. Seguint amb aquest llibre també fa la comparació amb obres clàssiques. Tant a la Ilíada com en la Odissea, els ximples, els frívols, els indolents són els immortals; en canvi, els mortals segons Homer, estan plens d'entusiasme, de passió, de sentiment d'amistat. Finalment, i ja per no extendre'm, fa servir punts d'un article de Kass (L'Chaim and Its Limits: Why not Immortality?) on es pregunta: la limitació del nostre temps de vida, no és la raó per la qual ens agafem aquesta vida molt seriosament i la vivim apassionadament?

Pensant, pensant he arribat a la conclusió que es pot viure la vida de dues maneres: una totalment conscient del que fem i sabent (o si més no tenint la intenció) cap a on volem anar. L'altra és anar tirant, no recordant els bons moments, vivint la vida al límit i un dia adonar-se que el que s'ha fet en ella ha estat només viure-la fugaçment, com si haguéssim passat un simple tràmit.

Així que... Carpe diem amb coherència!

Bullici de Festa Major

La rambla aquests dies té un altre ambient. A la meva ciutat estàvem de Festa Major i això es notava (si normalment està plena aquests dies no hi cabia ni una agulla). La festa és el dia 5 d'Agost però una setmana abans ja s'escalfen motors. Jo la vaig poder gaudir durant el cap de setmana.

Aquest any m'he mirat la majoria d'actes des d'un lloc diferent al de cada any, amb amics i amb unes ganes enormes de desconnectar i de gaudir-ne. Potser no us interessarà gaire però aprofitaré per fer un petit i ràpid resum d'aquests dos dies que em serviran com a diari personal. (Si no ho voleu llegir tot passeu directament a l'últim paràgraf, al resum.)

El dissabte, després d'una enriquidora sessió cultural, vam anar a la platja a sopar (entrepans i coca-cola) i a "agafar lloc" per veure el castell de focs. Com que no recordem el de l'any passat hem decidit que aquest era millor. Una vegada finalitzat vam mirar 5 minuts les estrelles i vam agafar el camí cap al concert dels Pets. Estava a rebentar però tot i això vam poder veure el Lluís Gavaldà i els músics del grup. Una passada de concert que va acabar, com no podia ser d'una altra manera, amb el Bon dia (tot i que vàrem trobar a faltar la cançó de vespre i la de Bona nit). Un cop acabat, una visita al Manani rock, una orxata de mig litre (no us enganyo pas! impresionant!) i cap a dormir.

L'endemà tocava matines. Ofici començava a les 10:30, però havia d'estar allà a les 10. Un cop vam sortir vam anar a veure els balls populars. Al diumenge la ciutat s'havia tenyit de blanc gràcies als vestits. A la tarda tocava una altra passada. Aquest cop, també després d'haver sopat un entrepà, des de la plaça de l'església vàrem poder veure com anaven pujant els balls, primer el foc, que omplia tot d'olor de pólvora, les mulasses, el ball de bastons, els falcons... Finalment un altre castell de focs i unes orxates donarien l'adéu a aquesta festa major.

El resum és que anècdotes, rialles, converses, alegria, cançons... tot això i un llarg etcètera ha fet que sigui una festa major diferent i especial i que hagi confirmat una cosa que pensava: les petites coses ens fan feliços.

Fer-se gran

Fer-se gran no és bo nena!

Aquesta és la frase que sento molt sovint en el casal d'avis (on faig de recepcionista durant el mes de vacances).

Jo em pensava que ser jubilat era la millor cosa que podia passar a la vida. Viatges amunt i avall, la tarda a la fresqueta jugant, anar a passejar a la rambla i prendre's un geladet... Però resulta que no. Si que tenen temps però es veu que a molts no els hi sembla que l'esiguin invertint bé. Diuen que ja és una rutina això de passar tot el matí o la tarda (o tot el dia) jugant a les cartes o al domino o llegint el diari. Sí, es distreuen, però no es senten realitzats. D'altres han de carregar amunt i avall amb els néts perquè els pares treballen i és època de vacances escolars.

Ells s'autoenomenen "viejos" o "iaios" perquè s'adonen que l'artrossis i els "callos" apreten però jo els hi dic que no, que són gent gran i com diu un home d'allà, en aquests moments han de disfrutar de la 3ª joventut!

Així que quan sigui gran hauré de planificar una bona jubilació!

Fragment

Cada cert temps (intentaré que sigui més o menys cada setmana) aniré canviant l'apartat que posa: "fragment per pensar aquesta setmana". A vegades seran per pensar però d'altres seran simplement fragments d'alguns llibres o lletres de cançons.

Aquesta setmana tocava aquest:

- La vida es una serie de tirones hacia atrás y hacia delante. Quieres hacer una cosa pero estás obligado a hacer otra diferente. Algo te hace daño, pero tú sabes que no debería hacértelo. Das por supuestas ciertas cosas, aunque sabes que no deberías dar nada por supuesto. Es una tensión de opuestos, como una goma elástica estirada. Y la mayoría de nosotros vive en un punto intermedio.

Mitch Albom, Martes con mi viejo profesor, Editorial Maeva, pàg. 55 (un dia ja parlaré d'aquest fantàstic llibre)

La rebel·lió dels animals

Ahir vaig començar i acabar Rebelión en la Granja (en anglès és Animal Farm i en català el títol ha estat traduït com la rebel·lió dels animals) de George Orwell. L'obra més famosa d'aquest autor és 1984.

Tot i la simplicitat del disseny de l'obra i del seu estil Orwell no la va escriure com una senzilla història d'entreteniment. A través dels animals es va descrivint la traïció que va fer Stalin a la revolució russa. A més, tal com indica la contraportada del llibre de l'editorial Destino, el caràcter universal del seu missatge fa que sigui un extraordinari anàlisis de la corrupció que engendra el poder i un estudi de les manipulacions que sofreix la veritat històrica en els moments de transformació política. El paral·lelisme que existeix entre els esdeveniments de la faula i els fets històrics queda rebaixat a causa de la nostra llunyania en el temps. Tot i això gràcies als comentaris que hi ha en molts llibres, en aquest cas els de Rosa González, ens ajuden a lligar els fils que potser ens poden quedar solts.

L'inici de la rebel·lió a la granja del sr. Jones havia estat plantejada com una revolta per aconseguir la igualtat entre tots els animals però acaba sota les regnes d'un líder, concretament un porc, que tenia com a manament: Tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que els altres.


No us explico més... animeu-vos a llegir-lo!

incongruències de la vida moderna.

Últimament el fotologs i els blocs constitueixen una gran xarxa d´informació "personal". A vegades en ells pengem els pensaments, el que hem fet durant el dia... i potser no ens arribem a creure que ho poden llegir milers, milions de persones.

Cada cert temps ens trobem un grup de noies que havíem anat juntes al cole. Aquest any ha estat el primer que cada una ha agafat un camí diferent i això es nota. De veure'ns cada dia a trobar-nos un cop cada 3 mesos... Ahir vam fer una quedada i vam fer el típic repàs de la vida. Hi havia moments en la conversa que algú preguntava: "i què sabeu de fulanito? i menganita?". En algunes ocasions podíem respondre gràcies als fotologs.

Quan ens acomiadàvem vam fer una petita reflexió: Us hi heu fixat? És una mica fort que moltes coses que sabem dels altres sigui a través d'un diari personal on-line.

A vegades a la gent li fa vergonya explicar i que el seu voltant conegui el seus sentiments, el seu interior, però de sobte t'ho trobes penjat en el seu fotolog... incongruències de la vida moderna.

Avui era un bon dia

Dono el tret de sortida a aquest blog.

Potser no és la millor frase per començar però és que no sabia com iniciar aquesta nova aventura. (Ja es sap el síndrome del paper en blanc o en aquest cas de la pantalla en blanc).

Després de diversos intents l'obro en un moment on estic de vacances i he iniciat el repte d'intentar tocar la guitarra, millorar l'anglès per arribar a treure'm el first, començar nous llibres, descansar... Era un dia de propòsits i està clar que avui era un bon dia.

Si elaborés un discurs clàssic hauria d'anunciar els continguts, l'objectiu que vull aconseguir amb aquest blog... però en aquest moment no ho sé. Després de meditar he decidit desenrotllar les veles i que sigui el vent el que en cada actualització em porti cap al port. Fins a la pròxima entrada!