Avui ordenant l'habitació he trobat una fulla amb aquest text.
Les campanes del temple -- d'Anthony de Mello
El temple havia estat sobre una illa, dues milles mar endins. Tenia un miler de campanes. Grans i petites campanes, creades pels millors artesans del món. Quan bufava el vent o refermava la tempesta, totes les campanes del temple repicaven al uníson, produint una simfonia que arrabassava a quants l'escoltaven.
Però, al cap dels segles, la illa s'havia enfonsat en el mar i, amb ella, el temple i les seves campanes. Una antiga tradició afirmava que les campanes seguien repicant sense parar i que qualsevol que escoltés atentament podria sentir-les.
Mogut per aquesta tradició, un jove va recórrer milers de milles, decidit a sentir aquelles campanes. Va estar assegut durant dies a la vora del mar, enfront del lloc en el qual en altre temps s'havia alçat el temple, i va escoltar, i va escoltar amb tota atenció. Però l'única cosa que sentia era el soroll de les ones al trencar contra la vora. Va fer tots els esforços possibles per allunyar de si el soroll de les ones, a fi de poder escoltar les campanes. Però tot va ser en va; el soroll del mar semblava inundar l'univers.
Va persistir en la seva obstinació durant setmanes. Quan li va envair el desànim, va tenir ocasió d'escoltar als savis del llogaret, que parlaven amb unció de la llegenda de les campanes del temple i de qui les havien escoltat i certificaven el fundat de la llegenda. El seu cor cremava en flames a l'escoltar aquelles paraules... per a retornar del desànim quan, després de noves setmanes d'esforç, no va obtenir cap resultat. Per fi, va decidir desistir del seu intent. Tal vegada ell no estava destinat a ser un d'aquells éssers afortunats a qui els era donat escoltar les campanes. O tal vegada no fos certa la llegenda. Tornaria a casa seva i reconeixeria el seu fracàs. Era el seu últim dia en el lloc i va decidir acudir per última vegada al seu observatori, per a dir adéu al mar, al cel, al vent i als cocoters. Es va estirar en la sorra, contemplant el cel i escoltant el so del mar. Aquell dia no va oposar resistència a aquest so, sinó que, per contra, es va lliurar a ell i va descobrir que el bramat de les ones era un so realment dolç i agradable. Aviat va quedar tan embadalit d’aquell so que tot just era conscient de si mateix. Tan profund era el silenci que es produïa en el seu cor...
I enmig d'aquell silenci ho va sentir! El toc d'una campaneta, seguit per una altra, i altra, i altra, ... I de seguida totes i cadascuna de les mil campanes del temple repicaven en una gloriosa harmonia, i el seu cor es va veure transportat de sorpresa i d'alegria.
