Cal tenir-ho en compte

- Ho deia de broma - va dir ell -. Bé, que et vagi molt bé. Em sembla que en passaràs de tots colors, però ets tossut i te'n sortiràs. Em deixes que et doni un consell?
- I tant.
-No tinguis llàstima de tu mateix. És de covards.
- Ho tindré en compte - li vaig dir.

Tòquio Blues (d' Haruki Murakami) pàg. 357 - 358 - Editorial: La butxaca


En moments de debilitat (moltes vegades de manera inconscient) tenir llàstima d'un mateix és el sentiment més senzill. Sovint, a partir d'aquest, esperem que els altres també en tinguin vers nosaltres. És llavors un peix que es comença a menjar la cua i pot portar a un espiral cada cop més perillós i viciós. Sense dubte, un cop superat el forat a través de crida l'atenció i l'autoimmolació, aquest mètode invita a viure en la necessitat de la idolatria constant i a flotar en una vanitat que pot arribar a límits inimaginables.

Simplement cal tenir-ho en compte.

(Re)tornada

Els humans som com una muntanya russa i el blog, el reflex d'un ésser en el món virtual, no podia ser menys.

Fa quasi 11 mesos que no hi entro i no postejo. De fet, fa uns mesos ja l'anava a eliminar: per què ocupar un lloc? Tot i això, no ho vaig fer i el vaig mantenir. Avui, després que l'autora del blog filosofiatocador.blogspot.com creés el seu, la seva energia m'ha captivat (un cop més) i ha fet que tornés a obrir una nova entrada.

Penso que pot ser "el nou temps del meu blog". Les promeses perden eficàcia quan s'han anat fent i no s'han complert... de totes maneres, torno a tenir la intenció de renovar-lo quan bonament pugui.

Fins la propera entrada.

escolta...

Avui ordenant l'habitació he trobat una fulla amb aquest text.

Les campanes del temple -- d'Anthony de Mello

El temple havia estat sobre una illa, dues milles mar endins. Tenia un miler de campanes. Grans i petites campanes, creades pels millors artesans del món. Quan bufava el vent o refermava la tempesta, totes les campanes del temple repicaven al uníson, produint una simfonia que arrabassava a quants l'escoltaven.

Però, al cap dels segles, la illa s'havia enfonsat en el mar i, amb ella, el temple i les seves campanes. Una antiga tradició afirmava que les campanes seguien repicant sense parar i que qualsevol que escoltés atentament podria sentir-les.

Mogut per aquesta tradició, un jove va recórrer milers de milles, decidit a sentir aquelles campanes. Va estar assegut durant dies a la vora del mar, enfront del lloc en el qual en altre temps s'havia alçat el temple, i va escoltar, i va escoltar amb tota atenció. Però l'única cosa que sentia era el soroll de les ones al trencar contra la vora. Va fer tots els esforços possibles per allunyar de si el soroll de les ones, a fi de poder escoltar les campanes. Però tot va ser en va; el soroll del mar semblava inundar l'univers.

Va persistir en la seva obstinació durant setmanes. Quan li va envair el desànim, va tenir ocasió d'escoltar als savis del llogaret, que parlaven amb unció de la llegenda de les campanes del temple i de qui les havien escoltat i certificaven el fundat de la llegenda. El seu cor cremava en flames a l'escoltar aquelles paraules... per a retornar del desànim quan, després de noves setmanes d'esforç, no va obtenir cap resultat. Per fi, va decidir desistir del seu intent. Tal vegada ell no estava destinat a ser un d'aquells éssers afortunats a qui els era donat escoltar les campanes. O tal vegada no fos certa la llegenda. Tornaria a casa seva i reconeixeria el seu fracàs. Era el seu últim dia en el lloc i va decidir acudir per última vegada al seu observatori, per a dir adéu al mar, al cel, al vent i als cocoters. Es va estirar en la sorra, contemplant el cel i escoltant el so del mar. Aquell dia no va oposar resistència a aquest so, sinó que, per contra, es va lliurar a ell i va descobrir que el bramat de les ones era un so realment dolç i agradable. Aviat va quedar tan embadalit d’aquell so que tot just era conscient de si mateix. Tan profund era el silenci que es produïa en el seu cor...

I enmig d'aquell silenci ho va sentir! El toc d'una campaneta, seguit per una altra, i altra, i altra, ... I de seguida totes i cadascuna de les mil campanes del temple repicaven en una gloriosa harmonia, i el seu cor es va veure transportat de sorpresa i d'alegria.

joves...

Si hagués de donar algun consell als joves, quin els donaria?

Que siguin sempre senzills, sincers, valents i honestos, quatre coses molt difícils de mantenir. Els anys ho embruten i ho espatllen tot. Que hi comptin.

Salvador Espriu, de l'entrevista de Joan Vidal Gayolà, "presència", 1968.

El gran Quim Monzó...

Al bell mig de la sala el príncep veu el cos de la noia, que dorm sobre una llitera feta amb branques de roure i envoltada de flors de tots colors.

Descavalca amb rapidesa i se li agenolla al costat. Li agafa una mà. La té freda. I la cara blanca, com la d’ una morta. I els llavis prims i morats. Conscient del seu paper en la història, el príncep la besa dolçament. Sap que aquest és el petó que l’ ha de retornar al a vida , el petó que la princesa ha esperat des que la maledicció d’una bruixa la va deixar adormida. El príncep enretira el cap per contemplar-la quan alci les parpelles i obri aquests ulls tan grans i ametllats.Però la noia continua adormida. Potser, pensa el príncep, l’ ha besat massa fluix. Torna a abaixar el cap i la besa novament, aquesta vegada amb un mica més vigoria. La princesa, però, no es desperta. El príncep insisteix. [...]

Les coses havien d’ anar d’ una altra manera. Ell havia de besar-la i ella havia de despertar-se. Ja fa un quart que ho intenta i els llavis de tots dos han anat inflant-se, de tan ardents com són els petons.[...]Decebut, el príncep acaba, s’enretira, reposa el cap sobre el pit de la noia. [...]

Es passa així tota la nit, tornant-hi cada vegada amb la convicció que més tard o més d’ hora es despertarà, però és ell qui, a trenc d’ alba, fatigat, s’ adorm abraçat al cos d’ ella. Pocs minuts després la noia es desvetlla, el contempla un instant –tan guapo-, n’ aparta el braç i s’aixeca desconcertada. ¿De quin somni surt, quant de temps fa que va tancar els ulls? Li costa molt recordar res, i a poc a poc s’ allunya. El príncep dorm profundament, sense saber que a ell no vindrà mai ningú a despertar-lo.

(És un dels contes (es titula “una nit”) que més em va agradar de l’últim llibre de Quim Monzó (Mil cretins). No està tot el relat, entre mig passen coses per si us el voleu llegir.)

la grandesa d'internet

El comentari de l'Elisenda de l'altre dia em va fer pensar: Quantes persones som les que mirem blogs, fotologs, pàgines webs... com si estiguéssim darrera una porta i sense deixar constància de la nostra presència? Segurament milions. Però en part és la màgia i l'encant d'internet, poder ser lliures dins una xarxa gairebé infinita. Escribim pensant que algú ens llegirà, encara que el més segur és que no arribarem mai a posar-li cara a aquest lector.

Tot i la cara amable d'internet cal anar alerta: no tot és el que sembla i s'ha d'anar amb compte no sigui que darrera un pseudònim amable s'amagui una vida fictícia.


Salutacions als que potser, casualment, mireu aquest blog! Fins la propera entrada!

Renovar-se o tancar

Avui he començat un nou curs de la universitat i m'he recordat que fa temps tenia un blog... A l'entrar he pogut comprovar que fa més de 4 mesos que no escribia res. Així que m'he decidit a recuperar-lo! (i a veure si ho aconsegueixo).

Deixo un text que va formar part d'una pregària del camí de la romeria d'aquest any.

" El coratge és l’actitud clau necessària per establir l’equilibri amenaçat pels obstacles, per començar amb entusiasme empreses difícils.
Gràcies al coratge es superen les dificultats que s’oposen als projectes, compromisos i obligacions de la persona.
S’entén per coratge el valor temperamental, la força de voluntat i una capacitat innata per dir sí o no.
Coratge és seguretat en un mateix, valentia, bons reflexes, audàcia, fermesa d’ànim davant la por i els complexos, entusiasme que fa treballar amb goig, amor i esperança per un ideal de vida.
Amb el coratge l’home afronta amb ímpetu objectius difícils però possibles, afronta obstacles amb entusiasme mogut per l’esperança raonable de la victòria."