La noia va entrar i va tancar, sense mirar enrere, la porta mentre recordava l'últim instant. No sabia que durant més temps del "previst" la ferida de l'adéu li faria tant mal. Tot i que era conscient que no tenia culpa de res, la seva manera de ser la portava cada dia a que apareguessin un, o dos, o tres o... pensaments en el cap sobre el que havia passat i sempre acabava autoclavant-se, profundament, en el cor una estaca que contenia culpabilitat. No havia de tenir remordiments perquè sabia que el pensament d'ell era ser un déu esperant idolatria i sempre amb un lema al cap: jo sóc superior a tu (o com resumirien els matemàtics: jo > tu) però cap explicació racional saciava la seva sensació de petitesa. Només el temps va acabar donant la raó a la noia i va posar pau a aquell interior que va arribar a ser fosc.
Estava clar que l'abraçada amb la que s'havien acomiadat va tenir el mateix regust que la cicuta. Tot i això, gràcies a la seva decisió, va poder començar a degustar el dolç del futur. Amb aquell passatge la història sense argument escrivia el punt i final per donar lloc a una obra millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada